Enfadar-se no és tan dolent?

Enfadar-nos és normal, i molts cops és inevitable depenent del nostre estat d'ànim o qualsevol moment provocat per l'entorn. 

La ira o enuig és una emoció involuntària, inesperada i a vegades un descontrol, ens serveix com a mecanisme de lluita contra alguna cosa que trobem injusta o indignant.

Quan una persona s'enfada els músculs de la persona es posen en tensió, per reaccionar ràpidament contra perill, com quan discutim, estem en alerta del que dirán per defensar el que creiem o el motiu. 

Normalment bé acompanyat de molts crits ja que com que pensem que no ens entenen, no ens senten, mostran caràcter fort, però alguns cops s'arriba als extrems. 

La ira no és ni bona ni dolenta, s'ha d'intentar controlar, és una eina que ens ajuda a rebre i respondre a les situacions socials perturbadores. Per millorar-ho no ens hem de deixar afectar per l'exterior i buscar una activitat o feina que ens agradi fer i sigui productiva, o tecniques de relaxació si cal com a via per assolir la perfecció i la felicitat. 

Això no vol dir que ens haguem de contenir, perquè reprimir la ira pot ser dolent per a la salut, ja que guardan-ho tot el que fas és convertint-he en una bomba de rellotgeria.

Tot s'ha de dossificar i posar uns limits, no cal buscar problemes i millor evitar-los, la pitjor arma és la ignorància, això si no ens hem de deixar acribillar per tothom i molts menys deixar de defenssar alló en què creiem. 

La por

Com superar les pors?

No crec que em precipiti dient que tots hem tingut por en alguna ocasió a la nostra vida. La por és algo psicològic, ja que ens frena a fer coses que pot ser volem fer, a obrir els ulls a la foscor, al rebuig o fins i tot a ser nosaltres mateixos.

Tenir por no és cap novetat, és una emoció que sentim en un moment d'inseguretat, acompanyada d'una certa sensació intensa, desagradable amb nervis descontrolats, per percepció de perill o descontrol i inestablitat de la situació.

Per superar una por, ja sigui provocada per la intuïció, pensaments d'angoixa, o bé per un trauma o experiència del passat, la qual et va cicatritzar moralment.

Per superar el que tems, et perturba o t'inquieta, és tan fàcil com tres pasos ben clars:

• Primer cal que assumeixis i reconeguis la teva por/s.
• Desprès analitza i informa't del teu temor, quin tipus és i com vencer si és possible, sinó sol ser mental.
• Finalment només cal tenir valor i ser valent, i enfrentarte!

En conclusió: No deixis que la por et domini, el valent no és qui no té por, sinó qui té la voluntat d'acció de controlar-la!                                                                                                                                          

Somnis perduts o complerts?

Hem de perseguir els somnis que tenim? Ens hem de conformar amb el mínim? És una tonteria, ja que és millor l'estabilitat?

Molta gent en els seus anys d'estudi, no va tenir oportunitats com per poder estudiar el que li agradava per desprès treballar del que somiava ser. Avui en dia, encara hi ha gent que no en té, però hi ha moltes més oportunitats i recursos per arribar on volem. Molts sobre tot en l'adolescència no ho valorem i no ens agrada estudiar, però realment sinó ho aprofites, a l’únic que fas mal és a tu mateix. D'aquesta manera et tanques portes, et repercuteix alhora de poder complir les teves expectatives sense haver treballat per guanyar-t'ho. 

Jo crec que tot i això, mai és tard per lluitar pels teus somnis. Però això si cal esforç per aconseguir-ho, no arriba sol, si de veritat ho desitges fes-ho!

El tema de l'estabilitat és relatiu perquè si pel que fos necessites estabilitat i seguretat en un treball que no t'agrada pots prendre-t’ho com a passatger, ja que tens la possibilitat probablement de que mentres passa aquest tren que no t'agrada, lluitar per aconseguir el bitllet de primera classe. 

Amb això us dic, ningú té el dret a dir-te que no ho pots fer, perquè tu pots i  has de creure en tu mateix per arribar al més alt del triomf pels teus propis mèrits, demostrant el que pots fer encara que et diguin que no. 

L'enamorament

Què és enamorar-se? Existeix? O és un fals sentiment camuflat pel que realment és, il·lusió i admiració per una persona a la que estimes?

Enamorar-se és fàcil però seguir enamorat és un repte, mantenir la flama de l'amor que uneix a dues persones és com una planta, necessita que la reguin i la cuidin ja que sinó mor. L'amor en  una relació, no és com el que es veu molt avui en dia, s'agraden, s'atrauen i es cansen l'un de l'altre. Com va dir una dona molt sabia, "ara tots el que volen és gra i adéu s'ha acabat l'amor".

Dons no, l'amor va a poc a poc creixent amb records, experiències i bons moments junts, fins que es forma un gran amor el qual s'ha de regar i cuidar com a la planta, s'ha de seguir enriquint de bones estones.
L'enamorament comença quan dues persones que s'agraden molt, es comencen a conèixer i a crear una certa afecció i sentiments trobats, cosa que desencadena l'augment d'amor i carinyositat.

Un cop la part fàcil, toca la difícil que és mantenir aquesta emoció creada en els sentiments cap a la parella. L'anomenat, comporta que quan ell o ella estigui trist, solidaritzar-os junts, quan estigui content, alegrarte per ell i preocuparte com si fos de la teva sang.

Si de veritat t'importa aquesta persona, lluita per ella amb petits detalls cada dia que marquen la diferència, junts en les bones i en les dolentes.

Existeix la normalitat?

La societat avui en dia a canviat molt en temes racistes, personals, de gènere, enfermetats... Ja no és com abans pero encara deixa molt que desitjar. En el món on vivim, ara ja no es discrimina a les persones d'una manera tan estricta o radical com abans però si que existeix de totes maneres el racisme, el matxisme i la discriminació. Tots tenen una idea de la normalitat.

Però què és la normalitat per a nosaltres?

D'aquesta manera vui arribar a que, posant un exemple, si totes les persones d'aquest món no tinguéssim alguna cosa tan simple com les pestanyes i una de cada cent si en tinguessin, llavors no serien normal serien considerades rares o amb una anomalia.  

La normalitat en l'actualitat és el que fan els demés, seguir els pasos de tothom, sinó no és normal. I jo crec que ser diferent no és cap cosa del que t'hagis d'avergonyir o sentir anormal pel que la societat pensarà o dirà. Ser igual que algú no té res de bonic, perquè no hi ha personalitat en tu. 

Cadascú hauria de seguir els seus propis passos i pensar per si mateix, com dic jo no ser una fan d'un artista sino ser el teu propi fan del teu art. Amb tot això us deixo la reflexió del dia:

Ser diferent és el que et fa especial, perquè el que creus que és el teu pitjor defecte és la virtut que et fa únic!

L'amistat i els Coneguts

L'amistat és una relació especial la qual comporta esforç per part de no només una, sinó totes les persones que formen part d'aquesta relació d'amistat. 

Els amics a vegades es poden confondre amb els companys o coneguts ja que aquesta confusió sol ser causat pel que diem els falsos, que són els que ens tracten mitjanament bé, quan necessiten alguna cosa ens ho diuen i sembla que hi ha una posible amistat, però desprès et dones conta de que fan un paper, et tenen com a recurs, inclús parlen a les teves esquenes de tu, somrient-he per davant. 

Amb això no vui donar a entendre que els falsos siguin els companys o coneguts, ja que evidentment el conpanyerisme ha d'estar-hi clarament amb una certa cordialitat amb tothom, sobre tot amb gent que  veus cada dia ja sigui per feina, escola,...Però la veritat és que companys o coneguts a vegades creiem que són amics nostres perquè és el que ens fan entendre, per tenir-nos si ens necessiten, però hem d'aprendre que l'amistat no és cosa d'una persona. 

Avui en dia no es pot confiar amb ningú, els que diuen ser amics després a l'hora de la veritat no ho són, llavors et dones conta de la realitat. Amb el temps et vas donant conta de tot i qui és qui, anem aprenent a mesura que creixem i coneixem món. És important que sempre per sobre de tot pensem en que el camí el fem nosaltres, sense ningú i lo de més ja vindrà.

LA VIDA

He pensat en iniciar aquest blog aprofundint una mica al pensament d'ara i abans en la vida d'una persona. Fins als 12 anys la nostra vida i el nostre entorn no és res més que jugar, riure, ser nens sense responsabilitats ni preocupacions, o almenys la majoria. Aquesta època és realment la més innocent i feliç, el que diem la infancia.

Nosaltres veritablement no vivim la vida com és fins als 15 o 16, ja que hem crescut, tenim responsabilitats i preocupacions, hem experimentat aquesta fase de transició dels 12 als 15 del que és l'adolescència més destacada encara que no sempre són a aquestes edats. Avui en dia els nens creixen i volen créixer més ràpid, amb el desig de ser més lliures i ser més grans. Anteriorment aquesta fase més forta i rebel de l'adolescència era cap als 16-18 ja que era l'edat d'experimentar, però ara  tot és diferent.

La vida són etapes i depenent de la persona són millors, pitjors, més difícils o més fàcils. La qüestió és superarles i superar-se a un mateix. Sobre tot aprendre dels errors i rectificar, perquè és important que sempre ens repetim que "tot en la vida té solució menys la mort". "Viure i deixar viure".